El BCE s'enfronta al dilema d'augmentar la quantia de la seva política monetària expansiva

El BCE s'enfronta al dilema d'augmentar la quantia de la seva política monetària expansiva

Anchor

Europa desaccelera
El BCE s'enfronta al dilema d'augmentar la quantia de la seva política monetària expansiva davant el temor que el creixement econòmic a la zona euro s'estigui alentint. Els indicadors macroeconòmics avançats mostren que l'economia de l'Eurozona segueix en senda d'expansió, però dóna mostres de desacceleració.

La desacceleració es fa patent tant pel costat de l'oferta com pel de la demanda. La producció industrial dóna mostres d'haver esgotat l'estímul de la depreciació de l'euro respecte a l'USD i al JPY, després de diversos mesos de millora. La demanda de béns i serveis, molt vinculada a la creació d'ocupació ia les millores salarials, tampoc dóna senyals de millora més enllà de la reposició de certs béns duradors (vendes de vehicles nous).

Les empreses no ho veuen tan clar
Així, a Alemanya, l'índex PMI manufacturer es va situar al setembre en 52,3 des 53,3 a l'agost, un nivell encara expansiu (una lectura superior a 50 indica creixement), mentre que el conjunt de la zona euro va passar a 52 des 52,3 del mes anterior. França, per contra, passa dels 50 punts per segona vegada des d'abril de 2014, amb 50,6 al setembre (i anteriorment al juny de 2015, amb 50,7).

Altres indicadors, com el PMI de serveis en 54 punts des dels 54,4 punts a l'agost, també mostren tendències semblants, amb lectures expansives desaccelerant progressivament.



I els consumidors tampoc...
La confiança dels consumidors europeus també es redueix, afectada per l'efecte renda negatiu que suposa la destrucció de valor per les caigudes en els mercats borsaris i per l'escàs rendiment que proporciona l'estalvi, en un marc de moderació salarial i atur elevat. Així, a la zona euro l'atur es manté en el 11% de la població activa, amb nombroses diferències entre els països membres.



En aquest entorn, la necessitat de mantenir una política monetària que estimuli el consum i la inversió, mitjançant tipus d'interès nominals baixos i reals (descomptada la inflació) negatius, es postula com una cosa imprescindible per sortejar el baix creixement econòmic. Sota creixement que es dóna en el marc d'un estancament demogràfic i de baixa propensió al consum, alhora que la capacitat productiva es manté en un potencial molt superior a la demanda, el que es fa notar en preus de producció a la baixa i en utilització parcial dels mitjans de producció.

La necessitat de reduir l'endeutament, públic i privat, actua com a força contrària a l'expansió econòmica curiosament en el moment de la història recent en què més barat resulta endeutar-se. No obstant això, les dades de creixement del crèdit al sector privat són molt inferiors als de la taxa de creixement de la massa monetària: és a dir, el motor creditici arrenca, però la transmissió falla i el vehicle no es mou a la velocitat esperada. Per més diners que s'injecti, el crèdit no creixerà si no canvien les expectatives.

El problema de la sobrecapacitat
L'escàs creixement mundial sembla, doncs, que es reparteix per torns, primer als EUA, després al Japó i ara a Europa, mitjançant devaluacions competitives i mantenint un nivell d'ocupació d'emergència que no alteri massa l'estat de les coses. Alhora, intentant pair el volum de deute creat durant i després de la crisi financera de 2008, fugint d'una deflació que té la seva arrel en l'excés mundial de capacitat productiva davant la desigualtat de renda i riquesa mundial, que frena el consum en els països i estrats socials més pobres.

Tot en el marc d'un G-20 del que poc transcendeix i que mira amb preocupació la reorientació de l'economia xinesa i els seus temibles efectes a la resta del món desenvolupat si el gegant asiàtic necessita fer passos bruscos per no caure en el desordre social.